Pel que fa als articles de caire acadèmic (més tècnics), el primer article que s'adjunta ha estat publicat a Hacienda Pública Española (revista editada per l'Instituto de Estudios Fiscales) pel Dr. Antoni Zabalza, catedràtic de Fonaments de l'Anàlisi Econòmica de la Universitat de València i president d'Ercros.

Posem a la vostra disposició articles d'opinió escrits per experts sobre el finançament al nou Estatut en la premsa escrita.

Pel que fa als articles d'opinió, els hem agrupat en un recull de premsa.

1. Amb el nou Estatut no va canviar el model de finançament.

L’article 201.1 estableix que les finances de la Generalitat es regulen per la Constitució, l’Estatut i la LOFCA.

L’article 206.1 detalla el funcionament del sistema. És el mateix que l’actual model de la LOFCA del 2001. El sistema de finançament fixa les necessitats de despesa de la Generalitat de Catalunya. Aquestes necessitats es cobreixen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals. Aquests recursos s’ajustaran en més o en menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat. Aquest ajustament actualment és el Fons de Suficiència, que tant pot ser positiu (es rep una transferència de l’Estat) com negatiu (es fa una aportació a l’Estat).

Per tant, la clau de volta del sistema és la fixació d’aquestes necessitats de despesa i no la participació en impostos. Aquesta és la xifra que ens tocarà cada any.

L’article 206.3 acaba amb una afirmació especialment aclaridora: "Els nivells esmentats (d'anivellament i solidaritat) són fixats per l'Estat".

2. L’Estatut fixa els següents percentatges de participació en impostos estatals: 50% IRPF, 50% IVA i 58% Impostos Especials.

Si l’any 2008 s’haguessin aplicat aquests percentatges, l’increment de recursos tributaris per a la Generalitat hagués estat de 5.229,6 milions d’euros (la xifra que va posar sobre la taula CiU). Però això no significa que els recursos de la Generalitat millorin en aquest import.

Millorar en aquesta xifra implicaria mantenir l’actual fons de suficiència (2.944,2 milions d’euros). Això només seria possible si la millora en la formula de les necessitats de despesa fos de 5.229,6 milions d’euros de manera que es mantingués igual el fons de suficiència.

Si el fons de suficiència fos 0, la millora seria de 2.285,4 milions d’euros. En el límit si no canvien les necessitats de despesa, la millora pot ser zero i el fons de suficiència seria negatiu (hauríem de fer una aportació a l’Estat de 2.285,4 milions d’euros).

3. El que s’està discutint ara és quina és la nova formula per determinar les necessitats de despesa.

Actualment els serveis de les CCAA es separen en tres: Serveis comuns, Sanitat i Serveis Socials. Per cada un d’aquests serveis, es fixen unes variables per fer el càlcul de necessitats.

En el cas dels serveis comuns (tots excepte sanitat i serveis socials), la principal variable és la població (amb una ponderació del 94%). Les altres variables són superfície (4,2%), dispersió (1,2%), insularitat (0,6%). A més hi ha tot una sèrie de fons addicionals i regles de modulació que beneficien a CCAA com Andalusia, Extremadura, Castella-Lleó, Galícia, Aragó...

Per fer el càlcul es pren com a referència la població del 1999. Això ha perjudicat a les CCAA que han augmentat en major proporció la població com Catalunya o el País Valencià.

4. Any a any, augmenten els recursos de les CCAA per dos mitjans:

- l’increment de la recaptació impositiva.

– l’increment del fons de suficiència. Aquest darrer s’incrementa en funció del que s’hagin incrementat els ITE (ingressos tributaris mitjans espanyols). Si a Catalunya, els ingressos tributaris augmenten en més que la mitjana espanyola, això no es reflecteix en el fons de suficiència.

5. L’Estatut inclou una sèrie de principis que han d’inspirar el càlcul de les necessitats de despesa i que són més favorables per a Catalunya:

- “Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar.” (article 206.3)

- “L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament.” (article 206.5)

- “S'ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d'exclusió social.” (article 206.6)

Aquests principis són genèrics i interpretables.

- Per exemple, el de l’anivellament es pot interpretar en el sentit que només s’ha d’igualar la prestació de serveis socials essencials, i en la resta de serveis, Catalunya ha de rebre més, en funció del seu esforç fiscal superior. També hi ha el problema de definició dels “serveis socials essencials”: des d’Andalusia i des del govern de l’Estat es defensa que la justícia també ho és per exemple.

- El principi dels rànkings afecta a Catalunya si les rendes per càpita s’ajusten pels nivells de preu (en paritat del poder adquisitiu), sinó rarament hi ha hagut alteració dels rànkings. L’Estatut no especifica quines rendes per càpita s’han de considerar.

- Algunes de les variables que inclou l’estatut com la densitat de població o la dimensió dels nuclis urbans no afavoreixen a Catalunya si s’apliquen com s’ha fet en el passat (per afavorir els territoris amb menor densitat i major dispersió). També es podria complir l’Estatut ponderant amb un percentatge ínfim variables que clarament ens afavoreixen com la immigració, etc...

Des de Catalunya, se n’ha de fer la interpretació més ambiciosa possible, però és evident que afirmacions com “el que cal és complir l’Estatut i punt” no tenen cap sentit. L’Estatut no estableix una formula precisa, no garanteix cap xifra. Només estableix uns principis i deixa en mans de l’Estat el més important (la caixa i els mecanismes d’anivellament).

5. La Cambra de Comerç ha quantificat dos d’aquests principis (els que defensa el Conseller Castells en la negociació):

- L’anivellament horitzontal parcial (article 206.3): Entre el 65% i el 75% dels recursos totals es destinen a finançar els serveis socials essencials.

- L’anivellament vertical (principi de suficiència, article 201.2). El sistema de finançament ha de proveir a les CCAA de recursos suficients per atendre les seves necessitats. Aquestes han crescut més ràpidament que les de l’Estat mentre que els ingressos de les CCAA han crescut per sota dels ingressos de l’Estat. Per restablir l’equilibri de 1999, l’Estat hauria d’aportar 12.000 milions d’euros. La distribució es fa suposant que cap CA perd recursos.

L’aplicació que fa la Cambra d’aquests principis significaria una millora del finançament de la Generalitat entre 3.500 i 3.800 milions d’euros de 2006.

Això no és cap màxim possible, ni és cap aplicació directa de l’Estatut, és la quantificació de dos dels seus principis.

Es podrien fer càlculs més ambiciosos, introduint amb una ponderació gran variables com la immigració o els nivells de preus (més elevats a Catalunya) en el càlcul de les necessitats de despesa en serveis comuns o variables com els malalts de llarga durada en el càlcul de la sanitat.

6. La proposta Solbes tot i ser molt genèrica, deixa clares algunes de les intencions de l’Estat:

- La principal variable de càlcul de les necessitats de despesa seguirà sent la població ponderada.

- Caldrà el consens entre totes les CCAA per canviar les variables de càlcul i les seves ponderacions. Si no hi ha aquest consens es continuarà amb el sistema de variables i ponderacions actual.

- No hi haurà cap perdedor. Per tant, si hi ha algun guany, vindrà dels recursos addicionals que aportarà l’Estat al sistema, i per a la distribució dels quals es tindrà en compte la població i l’evolució de la població. Si es té en compte la població a Catalunya li tocaria un 17% d’aquests recursos addicionals. Si es té en compte l’evolució de la població en el període 1999-2006, a Catalunya li tocaria un 21%.

7. La bilateralitat i la multilateralitat

Malauradament, i així ho vam denúnciar des d’Economistes pel No, la bilateralitat va quedar molt tocada en el pas de l’Estatut pel Congrés dels Diputats. Articles com el 201.1 (que fa referència a la LOFCA) o el 206.3 que acaba amb la frase demolidora: “Els nivells esmentats (d'anivellament i solidaritat) són fixats per l'Estat” són clars i donen molt poc poder de negociació a la Generalitat.

Hi ha altres articles que fan referència a les funcions de la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals on hi hauria una relació bilateral (201.3; 210.2, disposició final primera que estableix el termini del 9 d’agost), però alguns són contradictoris amb el 206.3. A més, aquest tipus de bilateralitat sempre ha existit per totes les CCAA.

Us adjuntem el document de bases de la reforma presentat pel Ministre Solbes i el document de la Cambra que quantifica els dos principis d'anivellament.

La nova Agència Tributària de Catalunya va ser presentada a bombo i platerets pel President Montilla el 2 de gener. Més enllà del nou logo, els nous alts càrrecs i el major cost, representa algun canvi substancial en relació a la Direcció General de Tributs actual? En aquest sentit, l'Observatori suscriu fil per randa la carta d'una contribuent catalana a la Vanguardia, del passat 4 de gener, que transcrivim a continuació:

"La nova Agència Tributària de Catalunya (ATC) gestionarà els tributs propis i els totalment cedits per l'Estat. Aquestes són justament les funcions que en els últims anys ha vingut exercint la Direcció General de Tributs de la Generalitat de Catalunya i que són les previstes a l'article 204.1 de l'Estatut. No es contempla a l’Estatut la cessió d'addicionals competències en matèria de gestió tributària a l'Administració catalana. És a dir, l'Estat continuarà gestionant els impostos importants (IRPF, IVA, Societats, impostos especials) quedant per a l'ATC la gestió d'impostos accesoris com Patrimoni, Successions i Transmissions patrimonials. A més, el nou sistema de finançament previst en la Disposició Addicional setena de l'Estatut no preveu la cessió de nous impostos de manera que el règim de finançament serà continuista del model dissenyat a la LOFCA. Aquest aspecte, juntament amb les intencions manifestades pels principals partits polítics estatals, tant en el sentit d'eliminar l'impost sobre el Patrimoni com de minorar sustancialment el de Successions, farà que les funcions de l'ATC quedin pràcticament buides de contingut.

En aquest context, cal preguntar-se el sentit d’aquest nou organisme, tenint en compte que afegeix més burocràcia, més alts càrrecs i major cost (34 milions d’euros) respecte al model actual, i si això aporta més eficàcia en la gestió dels recursos tributaris de Catalunya. La probable supressió de dos tributs que es troben cedits totalment va en contra del principi de corresponsabilitat fiscal. Recordem que no només està cedit el rendiment d’aquests tributs, sinó també la seva gestió, així com certa capacitat normativa. A la vista que el nou model de finançament previst a l’Estatut no contempla la cessió de la gestió de més impostos, quin és el contingut de l’Agència Tributària de Catalunya?

Finalment està previst crear un Consorci amb l’Agència Tributària estatal. Encara ningú ha sabut explicar els avantatges per a Catalunya d’aquest nou organisme. De moment servirà per a què la Generalitat contribueixi a pagar les despeses de gestió dels tributs que l’Estat recapta a Catalunya. Tenint en compte que la majoria de nous estatuts de les Comunitats Autonomes preveuen la creació d’Agències Tributàries, està clar que la principal beneficiària serà l’Administració de l’Estat."

Esperança Garcia

Carta al Director. La Vanguardia.

El passat 11 de juliol es va aprovar al Parlament de Catalunya la llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya dins del termini d’un any que establia l’Estatut de Catalunya. Aquest primer pas s’ha de valorar positivament però també d’una manera realista, atès que sols gestionarà, recaptarà, inspeccionarà i liquidarà els impostos propis de Catalunya i els cedits totalment per l’Estat (per exemple, l’impost de successions i donacions o l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats). Per tant, l’Agència sols podrà realitzar les tasques que actualment ja efectuava la Direcció General de Tributs. En definitiva, de moment estem al mateix lloc on estàvem.

La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció dels altres impostos (societats, IVA, IRPF o impostos especials, que són els realment importants) segueix corresponent a l’Administració Tributària de l’Estat. L’Estat pot delegar en la Generalitat algun d’aquests aspectes d’un o més impostos i per fer-ho, en el termini de dos anys des de l’entrada en vigor de l’Estatut, s’ha de constituir un consorci o un ens equivalent, amb participació paritària de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i l’Agència Tributària de Catalunya. Aquest Consorci es pot transformar en l’Administració Tributària de Catalunya (art. 204.2 de l’Estatut).

Per tant, el realment important és la forma que tingui el Consorci. Tenen raó els senyors Mas i Castells quan diuen que aquest Consorci podria recaptar tots els impostos que es paguen a Catalunya, però l’Estatut deixa clar que això dependrà de la voluntat de l’Estat. I l’Estat, mitjançant el ministre Solbes, ja es va pronunciar el mateix dia 11 de juliol a la tarda de manera taxativa i va llençar una bona dosi d’aigua al vi: “Respecto enormemente lo que se ha aprobado en el Parlament, pero tengo que cumplir lo que se ha aprobado en el Parlamento español, que es el Estatut, y aplicar lo que está en el Estatut, que es un consorcio que permita aumentar la cooperación entre administraciones”. I cooperar, tant segons el Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua com el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, no significa recaptar.

Malauradament el ministre Solbes té raó i serà l’Estat qui decideixi quines són les funcions que tindrà l’esmentat Consorci. Per tant, probablement l’entusiasme dels senyors Castells i Mas serà inexorablement rebaixat per l’Estat i l’Agència Estatal d’Administració Tributària quan es negociï la creació del Consorci.

P.S. La majoria de diaris el dia 12 de juliol es van fer ressò de la llei de creació de l’Agència Tributària de Catalunya i, a partir d’unes dades proporcionades pel Departament d’Economia i Finances, afirmaven que l’Agència recaptarà el 40% dels ingressos tributaris de la Generalitat. Això és cert, però també s’hauria d’explicar que l’Agència sols recaptarà el 15% del total d’impostos (sense incloure els locals). Això s’explica pel fet que entre els ingressos tributaris de la Generalitat no s’hi inclou 67% del IRPF, el 65% de l’IVA, el 60% dels impostos especials i el 100% de l’impost de societats que se’ls queda l’Estat.

El passat 23 de juny Guillem López-Casasnovas (catedràtic d’Economia de la UPF i conseller del Banc d’Espanya) va publicar un interessant article a El Periódico, on fa una sèrie de reflexions sobre el procés de negociació del “nou” model de finançament. Hem posat entre cometes nou atès que el propi autor així ho fa en el seu article.

A grans trets, en l’article es posa de manifest que el model de finançament que pugui sorgir de l’Estatut no suposarà un canvi substancial respecte al model actual i que, en el millor dels casos, Catalunya podria aconseguir 750 milions d’euros addicionals (una xifra certament ridícula si es té en compte que, segons el càlculs de l’Observatori del Finançament de Catalunya, l’any 2005 el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat espanyol es va situar en 19.177 milions d’euros).

L’autor conclou amb una pregunta: “¿Ens conformarem només amb això?” (es refereix als 750 milions d’euros) i amb una clara advertència: “En definitiva, crec que ens toca estar molt atents els propers mesos perquè els mals presagis aquí contemplats s'esvaeixin, ja que el més calent encara és a l'aigüera”.

Us adjuntem l’article del professor López-Casasnovas, atès que des de l’Observatori del Finançament de Catalunya compartim fil per randa el seu diagnòstic i la seva preocupació pel resultat final del procés de negociació del “nou” model de finançament de Catalunya.

Us adjuntem en document pdf, el Títol de l'Estatut que fa referència al sistema de finançament.

ARTICLE 201. PRINCIPIS

1. Les relacions d'ordre tributari i financer entre l'Estat i la Generalitat són regulades per la Constitució, per aquest Estatut i per la llei orgànica a què fa referència l'apartat tercer de l'article 157 de la Constitució.

Art 204.1 Li correspon la gestió, recaptació, liquidació i inspecció dels tributs propis i els cedits totalment.

(No s’ha cedit cap nou impost totalment per tant farà el mateix que la Direcció General de Tributs actual)

Art 204.2 La gestió, recaptació, liquidació i inspecció de la resta de tributs correspon a l’Estat (IRPF, IVA, Especials i Societats).

Art 204.2 S’ha de constituir en dos anys un consorci o ens equivalent. Només podrà desplegar funcions delegades per l’Estat.

Art 206.1: El nivell de recursos financers de la Generalitat es basa en criteris de necessitats de despesa. Els seus recursos seran els ingressos tributaris, ajustats en més o en menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat.

Art 206.3 Els mecanismes d’anivellament seran fixats per l’Estat.

Es consagra el model de la LOFCA del 2001.

La primera fase del model és la determinació de necessitats de despesa. Aquestes necessitats es cobreixen amb els tributs cedits i el Fons de Suficiència serveix d’ajustament (o anivellament)

Ara: Tributs cedits augmenten: 50% IRPF, 50% IVA i 58 % especials

Simulem que hagués passat l'any 2007 si estigués en vigor l'augment de cessió dels impostos:

Increment impostos cedits: 4.711,9 M d’euros

Es traduirà en un increment de recursos equivalent?

No necessàriament, per això caldria que canviés molt la fórmula de càlcul de les necessitats de despesa (N) a la nova LOFCA, de manera que es mantingués el fons de suficiència (2.688,6 M d'euros). És la primera fase del model i la més important.

Si el fons de suficiència fos zero, la millora seria de 2.023 milions d'euros.

En el límit, si N no canvia, el fons de suficiència passaria a ser negatiu: – 2.023,3 M d'euros i el guany seria 0.

En el document adjunt i en l'article de premsa de Jordi Pons trobareu una explicació més detallada d'aquests càlculs.

“Basta una simple lectura de los preceptos que el EAC 2006 dedica a la financiación para comprobar que enuncia simplemente principios genéricos, que por sí solos no constituirían ni siquiera el esqueleto de un modelo de financiación. El EAC 2006 se limita a asumir el papel que le corresponde de regular mínimamente la hacienda catalana, remitiendo la definición unitaria del modelo a la ley orgánica específicamente prevista en la Constitución”

“Si el Estatuto recogiera preceptos inconciliables con la LOFCA, los mismos carecerían de eficacia mientras no se recogieran en la ley orgánica específica”

(Text extret de l'informe de l'advocacia de l'Estat davant el Tribunal Constitucional)