Els partits polítics que van defensar el Si a l'Estatut retallat van afirmar que s'havia aconseguit un canvi substancial en el model de finançament i que la negociació seria bilateral. Alguns van afirmar fins i tot que "havia tornat a casa la gallina ponedora d'ous, una mica més esquifida, però com que era la nostra, ens la quedàvem". (ArticleQuicoHoms)

Els altres afirmaven que s'havia acabat la supeditació de l'Estatut a la LOFCA i que es reforçava la bilateralitat. (Val la pena llegir l'Argumentari de la Conselleria d'Economia del febrer del 2006).

La realitat és que com ja vam denúnciar des d'Economistes pel No primer, i des de l'Observatori del Finançament després, el nou Estatut consagrava l'actual model de la LOFCA i articles com el 206.3, on s'estableix que els mecanismes d'anivellament i solidaritat els fixa l'Estat o la disposició addicional segona, que regula els acords amb el govern de l'Estat, deixaven la bilateralitat en paper mullat.

La disposició addicional segona (que no només afecta al finançament) ja deixa molt clara quina és la bilateralitat de l'Estatut:

" Si l'Estatut estableix que la posició del Govern de la Generalitat és determinant per a conformar un acord amb el Govern de l'Estat i aquest no l'acull, el Govern de l'Estat ho ha de motivar davant la Comissió Bilateral Estat-Generalitat"

Aquesta setmana hem escoltat unes declaracions del Conseller Castells que ens han deixat àtonits. Diu el conseller: "No acceptarem més maniobres ni intents de maquillar les xifres. La Generalitat ha de garantir l'estricte compliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut, que comprèn si no tota, sí bona part de la inversió territorialitzada de l'Estat".

Efectivament, com ha denunciat l'Observatori del Finançament de Catalunya, l'Estat ha fet jocs de màgia amb les xifres i ha fet trampes per incomplir la disposició d'infraestructures de l'Estatut. El problema és que a aquestes maniobres i intents de maquillatge hi va contribuir l'honorable conseller el passat 26 de setembre de 2006, en roda de premsa a la seu del PSC, donant per bones les xifres previstes i encara va tenir l'atreviment d'afegir-hi 250 milions en vagons i trens de RENFE que no s'havien territorialitzat mai, i que el propi ministre Solbes no va gosar computar en la inversió prevista per Catalunya.

Us adjuntem la informació que es va publicar en dos diaris el mes de setembre i la que s'ha publicat el mes de juliol. Com podreu veure el que opinava el Conseller el mes de setembre i el que opina el mes de juliol sobre el mateix tema s'assemblen com un ou a una castanya.

Honorable Conseller, no s'estranyi doncs, si la ciutadania cada cop es creu menys a la classe política d'aquest país.

Una de les demandes històriques de la societat catalana al Govern de l’Estat ha estat que es publiquin de manera oficial les balances fiscals de Catalunya amb la resta de l’Estat espanyol. Tant CiU com ERC han demanat en diferents ocasions en seu parlamentària que es publiquin les balances fiscals, i fins i tot existeixen diferents mandats parlamentaris aprovats per les Corts Generals que insten al govern d’Espanya a fer-ho.

Això no obstant, fins al moment actual, ja governi el PSOE o el PP, s’han negat a complir amb el desig de la societat catalana de conèixer el saldo fiscal de Catalunya amb Espanya i han incomplert flagrantment els mandats del propi Parlament espanyol.

En aquest sentit, el passat 30 de maig de 2007 el diputat d’ERC Agustí Cerdà va preguntar al president Rodríguez Zapatero si compliria amb els diferents mandats parlamentaris que insten al Govern a publicar les balances fiscals. La resposta del president del Govern fou antològica: “Señor Cerdà, el pasado 28 de octubre de 2006 el Instituto de Estudios Fiscales, dependiente del Ministerio de Economía y Hacienda, remitió al Senado el informe sobre metodología de cálculo de las balanzas fiscales, elaborado por un grupo de expertos formado por académicos y representantes de la Administración. (...) El grupo ha ofrecido una guía metodológica para la elaboración de balanzas fiscales. (...) El grupo no ha podido alcanzar aún una metodología única, como les solicitaba la resolución del Congreso, pero sí ha sabido reducir las disparidades y ofrecer por primera vez, en un debate que ya tiene casi quince años, un punto de partida sólido para seguir avanzando. Toca ahora seguir trabajando sobre esa base, tal y como planteaban las resoluciones a las que usted hace referencia”.

Després de la rèplica del diputat Cerdà, el president del Govern va concloure amb una frase espectacular: “Seguiremos intentándolo con el objetivo de cumplir la resolución parlamentaria en esta cuestión”.

En els fitxers adjunts es pot trobar la pregunta parlamentària del diputat Cerdà i la resposta del president del Govern (pàgs. 12915 i 12916), així com l’informe sobre metodologia de càlcul de les balances fiscals que esmenta el president Zapatero.

Cal fer, no obstant, un aclariment important a les paraules del president del Govern, atès que el grup de treball per elaborar una metodologia de càlcul de les balances fiscals conclou que hi ha dues possibles metodologies per al càlcul de les balances fiscals: l’enfocament del flux monetari (el correcte des del nostre punt de vista) i l’enfocament càrrega-benefici. No és de rebut que el president es negui a calcular les balances fiscals basant-se en que no hi una sola metodologia, atès que seria extremadament senzill calcular-les amb els dos enfocaments i explicar a la ciutadania que significa cadascun d’ells. En definitiva, una vegada més excuses de mal pagador i un nou intent de marejar la perdiu per no respondre a les demandes de la societat catalana.

El president del Govern espanyol es va comprometre el passat 2 de juny, en el marc de la XXIII reunió anual del Cercle d’Economia celebrada a Sitges, a complir amb la disposició addicional tercera de l’Estatut, segons la qual la inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya, excloent el Fons de Compensació Interterritorial (FCI), s’ha d’equiparar al pes de l’economia catalana en el PIB del conjunt de l’Estat (18,8%).

Oblida, però, el president que en els Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2007, el seu Govern ha incomplert flagrantment la disposició addicional tercera de l’Estatut. En efecte, segons els Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2007, Catalunya rebrà el 13,9% (i no el 18,8% recollit en l’Estatut) de la inversió regionalitzada que realitzarà l’Estat en les comunitats autònomes. En el primer any d’aplicació de l’Estatut, l’esforç inversor realitzat directament per l’Estat a Catalunya disminuirà en relació a l’any 2006 (amb una inversió pressupostada del 14,6% a Catalunya) i serà el més baix dels darrers sis anys.

En aquest sentit, us convidem a visitar l’apartat d’aquest Observatori on s’explica fil per randa l’incompliment de l’Estat pel que fa a les inversions contemplades en l’Estatut. Així mateix, us adjuntem un fitxer amb dos articles publicats a La Vanguardia recentment pels professors Germà Bel i Jordi Pons, on es reflexiona sobre la interpretació que ha fet el govern Zapatero del concepte d’infraestructures contemplat en la disposició addicional tercera de l’Estatut.

Zapatero s’ha superat a ell mateix. Fins ara prometia coses als catalans que després incomplia, però és que en el tema de les infraestructures va més enllà: es compromet a complir una cosa que ja ha incomplert!!!

El conseller d’Economia i Finances va afirmar el passat 2 de maig al Parlament de Catalunya que rebutjava pactar el nou model de finançament de Catalunya en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) i va defensar la negociació bilateral amb el Govern de l’Estat. Es tractaria d’una notícia estupenda si fos factible que es fes realitat, però malauradament el conseller sap, com tothom que s’hagi llegit amb un mínim d’atenció l’Estatut, que això no és possible.

Una de les pedres angulars del finançament contemplat en l’Estatut és l’article 206, en el qual es parla dels recursos financers de què disposarà la Generalitat per a finançar els seus serveis i les seves competències. En aquest article també es diu que els recursos de la Generalitat seran, entre altres, els que es derivin dels seus ingressos tributaris, ajustats a l’alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d’anivellament i solidaritat (els recursos que rebran les comunitats autònomes més pobres de les més riques, entre les quals es troba Catalunya). Per tant, en el nou model de finançament serà essencial la determinació d’aquests mecanismes d’anivellament i solidaritat (és a dir, quants diners recaptats a Catalunya aniran a parar, per exemple, a Extremadura o Andalusia). I l’article 206.3, en la seva darrera frase, conclou que els nivells d’anivellament i solidaritat seran fixats per l’Estat.

I això l’Estat, com bé sap el Conseller, sempre ho ha fet en el CPFF (i el ministre Solbes ja ha afirmat que així es seguirà fent, tot i que no té una pressa excessiva, atès que fins el 2009 de nou model de finançament, com també ha dit el propi ministre, res de res), on Catalunya haurà de compartir taula amb l’Estat i la resta de comunitats de règim comú (totes excepte el País Basc i Navarra). En definitiva, no hi haurà bilateralitat. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, la resposta del líder del PP català al conseller d’Economia i Finances fou encertada: “vulguin o no, diguin el que diguin, el nou sistema de finançament s’haurà de discutir en el CPFF, i no reconèixer-ho és una falsedat”. I això gràcies a l’esperpèntic títol VI de l’Estatut dedicat al finançament de la Generalitat. Per tant, Honorable Conseller, no distorsioni la realitat i no confongui a la bona gent del país.

El 21 de gener de 2006, un dissabte d’hivern, Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero van arribar a un pacte sobre el títol de finançament de l’Estatut de Catalunya. Aquest pacte va suposar una retallada molt substancial del finançament que contemplava l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. Malgrat aquesta evidència, des d’alguns partits polítics, especialment la coalició CiU, però també PSC i ICV-EUiA, es va dir que l’acord Mas-Rodríguez Zapatero implicava que Catalunya podria gaudir en el futur d’un millor sistema de finançament.

Prova d’aquest entusiasme convergent és l’article que va publicar el diputat Sr. Francesc “Quico” Homs i Molist a l’Avui el 31 de gener de 2006 (us l’adjuntem) i l’argumentari que emprava CiU per convèncer a la seva militància (també us l’adjuntem). En aquest sentit, a més de la desafortunada metàfora de la gallina i els ous rossos i grossos que feia el diputat Homs, es defensava que Catalunya podria arribar a guanyar amb el nou model de finançament que sorgia de l’Estatut fins a 5.128 milions d’euros.

En l’apartat d’aquest web dedicat al Finançament Generalitat-LOFCA s’explica fil per randa com funciona l’actual model de finançament i com funcionarà el model que pot sorgir de l’Estatut. Es defensa que, en el límit, el guany amb el nou Estatut podria ser exactament de 0 euros (us adjuntem un fitxer on s’explica aquest aspecte). Per tant, senyor diputat, on són la gallina, els ous grossos i rossos i, especialment, els 5.128 milions d’euros?